Entre el diari familiar hi ha les pàgines d'una publicació de l'època —titulada "DISCUSION" i datada el 17 d'abril de 1873— amb la crònica de l'atac que la facció carlina de Savalls va llançar contra Puigcerdà, capital de la Cerdanya, pocs dies abans.

Durant la Tercera Guerra Carlina, el 9 d'abril les tropes carlistes es trobaven a Ripoll, on —segons el relat— van resar un rosari implorant la victòria abans d'emprendre la marxa cap a Puigcerdà. A les tres de la tarda d'aquell mateix dia, els puigcerdanesos van rebre l'avís que la facció Savalls, amb 1.500 homes, es trobava a la Molina, i es van preparar per a la defensa: dones, infants i ancians van ser evacuats cap a poblacions veïnes o cap a territori francès, mentre la vila quedava defensada per uns 60 soldats, 14 carrabiners i uns 200 voluntaris.

El setge

A trenc d'alba del dia 10, els carlistes van obrir foc contra la plaça des de tres punts —el Portal de Baix, els Escolapis i el Pla del Fort—, amb especial intensitat al Portal de Baix. La crònica explica com un únic carrabiner, després de disparar el seu fusell, va enfonsar la baioneta al pit del primer assaltant que pujava per la muralla, fent-lo caure sobre el següent; onze facciosos van quedar al peu del mur en aquell sol assalt.

Les dones de Puigcerdà tampoc no van romandre inactives: allà on els repetits trets obrien bretxes a la part de la muralla feta de tàpia, omplien sacs de terra —a falta de sal— per tapar-les, mentre marits i fills combatien. El procurador del jutjat, el Sr. Pedrals, defensava una garita a la placeta de les Monges quan, en un dels assalts, ell i un facciós es van disparar simultàniament i van caure tots dos ferits.

¡Ah, si nosotros nos hubiésemos batido como estos indomables catalanes! — exclamaven uns soldats francesos que, des de la frontera, presenciaven l'atac.

La nit va arribar sense que els repetits assalts haguessin fet cedir els defensors ni obtingut cap avantatge els carlistes, que encara van rebre un reforç de 500 homes i van reprendre el foc amb el mateix resultat. Abans de trencar l'alba del dia següent, van recollir els seus morts i els van cremar dins les cases que havien incendiat —casa Puigbó, casa Tintorer i una tercera— per amagar el nombre de baixes.

La retirada

Cap a les set del matí de l'11 d'abril, dues fogueres van aparèixer al cim de muntanyes veïnes i les cornetes carlistes van tocar l'alto i la retirada. Els atacants encara van simular una retirada completa deixant dues companyies emboscades en cases properes, per si els defensors baixaven la guàrdia, però aquella nit van desaparèixer definitivament de la vista de Puigcerdà.

A les nou del matí hi va entrar la columna Cabrinety, que portava pres el cabdill Grau, cap de la cavalleria de Savalls. Els puigcerdanesos van poder respirar després d'haver-se batut un contra deu durant vint-i-sis hores seguides, quan gairebé no els quedaven municions —encara que, en darrer recurs, havien pactat concentrar-se tots a l'església de Santo Domingo, on hi havia queviures, per resistir-hi fins al final abans que refugiar-se a França, opció que —diu la crònica— no se li va acudir a cap dels defensors.

El balanç: deu voluntaris morts, tres soldats i un carrabiner, i entre 15 i 16 ferits pel costat de Puigcerdà. Del costat carlí, la crònica en compta seixanta morts —una xifra que el mateix diari qualifica de discutible, ja que els atacants cremaven els seus cadàvers dins les cases incendiades per amagar les pèrdues— i no menys de cent cinquanta ferits, catorze dels quals van ser recollits per les autoritats franceses i internats cap a Prades, entre ells un cunyat del cap Savalls.

Transcripció resumida a partir de l'escaneig del diari "DISCUSION" del 17 d'abril de 1873, conservat entre els documents familiars.